La UE i el Comerç Internacional
A l’octubre de 2006, la Unió Europea (UE) anuncia un aprofundiment de la seva estratègia de política comercial al llançar el document “Una Europa Global: Competint en el Món”,el qual planteja noves metes per a la seva política de comerç exterior buscant de manera agressiva una completa desregulació dels mercats a favor de les grans corporacions europees i planteja com mecanisme principal per a arribar a els seus objectius la signatura d’Acords de Lliure Comerç (TLC) amb diferents regions i països del planeta.
La Organització Mundial del Comerç és l’organisme internacional que es va crear el 1995 per negociar una progressiva liberalització del comerç a tot el món. Més de 150 països formen part d’aquest organisme, que funciona a base de Rondes multilaterals on els països integrants negocien diferents aspectes del comerç amb l’objectiu d’arribar a una obertura total de les relacions comercials mundials. La última Ronda, la de Doha, on es negocia la liberalització de l’agricultura i els serveis, resta sense concloure des del 2001 ja que, després de molts anys sense fer sentir la seva veu, els països empobrits reclamen un tracte just i un sistema comercial que no només beneficiï a les grans potències comercials, com fins ara ha estat el cas.
Davant aquest context, les grans potències, com la UE o els Estats Units, han iniciat negociacions comercials bilaterals amb diferents regions.
Els TLC’s
L’instrument que l’estratègia “Europa Gobal” proposa per a aconseguir els seus fins són els Tractats de Lliure Comerç: acords comercials regionals o bilaterals (entre dos països o regions) per a ampliar el mercat de béns i serveis entre els països participants, que bàsicament, consisteix en l’eliminació o rebaixa substancial dels aranzels en els intercanvis.
L’objectiu és màxima liberalització comercial, incloent serveis i la desregulació d’inversions. Això significa una reducció del poder polític dels governs (les institucions que la població escull democràticament) per donar pas a una major llibertat de decisió dels agents econòmics, les corporacions transnacionals.
Actualment es prioritzen els beneficis econòmics empresarials en detriment dels drets humans i el benestar de les persones i el medi ambient.
Els EPA (Economic Partnership Agreements) i els AdA (Acords d’Associació) són dos exemples d’aquests TLCs que la Unió Europea està negociant.
EPAs
Els Acords d’Associació Econòmica o Economic Partnership Agreements (EPAs) es negocien amb sis regions d’Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP). El seu objectiu és reemplaçar els antics tractats de l’Acord de Cotonou del 2000 entre la UE i els ACP perquè no s’ajusten a les lleis de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). S’haurien d’haver firmat tots ja perquè el 2008 expirava el termini per a ser reemplaçats, però la idiosincràsia d’aquests EPA ha fet que creixin reticències a tots parts contra ells, ja que imposen condicions comercials difícils d’acceptar pels països més empobrits.
Malgrat tot, la UE els presenta com acords centrats tant en la liberalització comercial com en el desenvolupament de les regions. Se suposa que aquests EPA atorguen condicions comercials preferencials als països ACP perquè puguin vendre els seus productes millor a la UE, però en realitat acaben quedant fora d’aquests tractats els productes europeus més sensibles mentre que els mercats ACP s’obren totalment en tots els sectors.
AdAs
Els acords d’associació (AdAs) són una de les estratègies que fa servir la Unió Europea per relacionar-se amb altres països. Un acord d’associació no només és econòmic, sinó que també té dos pilars més: el polític i el de desenvolupament. No obstant, el pilar comercial sol ser el que més hores de negociació comporta perquè és en sí mateix un Tractat de Lliure Comerç (TLC).
Aquest pilar acaba imposant-se com el més important ja que el seu objectiu final és crear un àrea de lliure comerç entre la Unió Europea i la regió o país amb el que l’acord d’associació s’estigui negociant. Tant és així que els pilars de diàleg polític i desenvolupament solen ser vistos com un afegit que fa servir la UE per presentar-se com un soci més diplomàtic que els Estats Units, coneguts per la seva duresa en les negociacions comercials.
La UE ja ha firmat diversos AdAs, com el que té subscrit amb Xile, o el de Mèxic. En l’actualitat, la UE està negociant diversos AdAs amb diferents regions com Amèrica Central. Els AdAs van més enllà de la liberalització comercial de béns i serveis i inclouen els anomenats, en termes de l’OMC, “temes de Singapur”, és a dir, acords sobre inversions, política de competència o compres públiques (governamentals). Així implica greus conseqüències pels serveis bàsics com l’aigua o l’electricitat, ja que s’insta a privatitzar-los i a que, un cop privatitzats, les transnacionals europees puguin competir per controlar-los en igualtat de condicions que les empreses del país.
